Franquesa incòmoda

Dies enrere, una bona amiga i jo comentàvem com un gran gruix de la societat és incapaç d’assimilar la tristesa i acceptar-la com una part inseparable de l’existència humana, tan legítima (i diria que desitjable) com l’alegria. Més concretament, ella em parlava de com un dibuix seu a ma alçada d’una flor pansint-se, amb l’expressió facial acord, generava una certa incomoditat als qui el veien: “Per què et vols tatuar una flor trista?”, li preguntaven, com si es donés una contradicció entre ser una flor i no voler ser la més bonica del camp. Certament, hi ha tota una iconografia en la qual es recolzen aquests estats d’ànim; potser és per això que un dia de pluja és un dia de merda i una flor només ho és quan els seus pètals onegen en el seu màxim esplendor.

El que ens reflecteix aquesta anècdota és la incomprensió (una manera poc agosarada de dir rebuig) que genera voler mostrar el més petit signe de desafecció. Nosaltres i les circumstàncies que deixem que transcendeixin a un pla més públic i que ajuden els altres a fer-se un relat mental de qui i com som són com un aparador de qualsevol botiga que aspiri a vendre més, on només hi tenen cabuda els articles més bonics, exclusius, que més encaixen amb la temporada entrant i amb les tendències de l’entorn. I en un entorn on el punt de partida de qualsevol interacció social que vulgui arribar a bon port és un gran somriure i un rotund “molt bé!” com a resposta a l’automàtic i desinteressat “com estàs?” i hostil a tot allò que posi a prova el nostre benestar, és tota una paradoxa reivindicar, amb tinta sobre la pell, que també som el que ens angoixa, ens arrossega i no ens deixa dormir. I si bé per una qüestió de salut mental no podem sostenir una situació emocional d’aquest calibre sense que ens causi estralls, hem de desfer-nos de l’estigma que suposa estar obertament trist. No és quelcom fàcilment aplicable en el nostre dia a dia; transmetre seguretat amb una actitud positiva i proactiva genera als altres una sensació de satisfacció, confort i, conseqüentment, de benestar, que tots busquem en les nostres interaccions i que les enforteix, siguin en el marc de relacions puntuals i superficials o més reiterades i consolidades en el temps. Dins d’aquestes últimes, però, solem tenir més llicència per ser més francs.

Tan franca i transparent era jo durant la meva infantesa i fins ben entrada a l’adolescència que no me n’estava mai d’explicar amb total sinceritat com estava quan no estava “bé”, entre cometes i entenent que aquest terme només comprèn aquells sentiments que ens fan la vida més còmode i agradable. Sense entrar en masses detalls en les meves respostes, considerar que el meu estat anímic no mereixia ni el meu menyspreu ni el de ningú i que no m’havia d’avergonyir de no estar passant per un moment idíl·lic suposava en moltes ocasions la lenta retirada dels interlocutors. En un exercici de bondat, podia ser que intentessin treure ferro a l’assumpte introduint un tema que, amb sort, atorgués a la conversa les notes concordants necessàries. A casa sempre m’havien dit que “la gent no vol problemes”, però mai havia pensat que acceptar i reconèixer els moments més fluixos d’un mateix en fos un.

Tot i ser superficials i poc incisives, m’agradaria que aquestes paraules ens fessin replantejar com ens enfrontem al dolor, tant nostre com dels qui ens envolten. Fora bo que amb el temps poguéssim aconseguir no avergonyir-nos de conviure, en un moment determinat, amb sentiments negatius i relacionar-nos sense disfresses artificioses.

-S.

Anuncios

Interludis

Kendrick Lamar, un dels artistes de rap més reputats de l’actualitat i que compta amb el suport i les alabances constants tant de la crítica com dels seus incondicionals, responia sense dubtar massa que la peça que més li agrada de “To Pimp a Butterfly”, el seu últim i aclamadíssim treball, és “For Free? (Interlude)”. Com a acèrrima seguidora del de Compton, ja havia escoltat l’àlbum sencer diverses vegades i encara avui, quan l’escolto, m’agrada concedir-li tota l’atenció perquè cada vegada que el revisito hi acabo descobrint quelcom nou que m’ajuda entredre’l més. Si bé cada cançó constitueix una unitat temàtica que pot ser aïlladament gaudida, cal anar de principi a fi per connectar cada trama amb l’anterior i arribar a “Mortal Man”, el desenllaç, amb una sensació entre la ràbia continguda i les ànsies de llibertat. I doncs, com és que d’un esplèndid àlbum de 16 cançons, Lamar es queda amb l’interludi?

Crítiques a l’establisment amb reminiscències d’un passat marcat per l’esclavitut i les desigualtats que és més viu que mai en la societat de color dels Estats Units, clams a la cohesió entre bandes que, malgrat les diferències, busquen el mateix, i molta fe en un futur millor, on la brutalitat policial quedi enrere. Però “For Free? (Interlude)”  condensa tot això i més. Entre ritmes de jazz i funk, les impertinències, demandes i insults d’una dona cap a Lamar marquen el primer terç de la cançó. Després d’una breu pausa, el cantant pren embranzida i li deixa clar que tot té un preu, que s’ha acabat utilitzar-lo per treure’n profit i tractar-lo com un drap quan hom vol. “Trucaré a l’oncle Sam perquè t’estovi, no ets cap rei”. La relació entre la dona i Lamar és l’exemplificació de com Amèrica ha tractat sempre els negres i com, malgrat el pas del temps, segueix sent un problema sense resoldre. Si Lamar no vol passar per l’aro, el govern intervindrà.

Aquesta peça, en qualitat d’interludi, és una transició cap a un apoteòsic “King Kunta”, però és una de les cançons més significatives i on queda més palesa la fusió d’estils musicals i la càrrega simbòlica que caracteritzen “To Pimp a Butterfly”.

Partint de la idea que els interludis, que en principi són espais transitoris, avantsales d’unitats musicals més grans, poden ser obres de pes en elles mateixes, vaig decidir integrar el concepte a Weekly Interlude. No és un projecte ambiciós ni pretén adquirir el caràcter de portal de notícies o blog personal; m’agrada més concebre’l com una pausa setmanal on tractar àrees de l’actualitat, de fets del passat o reflexions pel futur.

-S.