El branding, comunicant valors de marca

Pocs artícles exposen de manera tan clara les diferències substancials entre el marketing, o tot el conjunt de tènciques comunicatives destinades a promoure les ventes d’un producte, i el branding, que aposta per una estratègia més a llarg termini enfocada a construir una imatge de marca entre el seu mercat. Al lloc web de Tronvig Group han aconseguit arribar al mòll de l’assumpte, prescindint de tecnicismes i valent-se d’exemples senzills però molt ilustratius perquè, per fi, poguem saber una mica més sobre la relació entre marca i consumidor.

Sobre la dictadura del normcore

Em permetré el luxe de construir les següents línies en primera persona per ser el més fidel possible a les conclusions a les quals he arribat arrán de la pròpia experiència i la meva lectura diària a un dels pocs espais de la xarxa on moda i periodisme tenen cabuda a parts iguals, amb l’afegit d’un talent innat de les seves redactores d’argumentar des d’un humor intel·ligent, creant una atmosfera relaxada que convida a la participació i que es un inevitable mirall per a moltes dones (o, com a mínim, les que no som indulgents amb la moda -i més concretament, amb la relació que adoptem amb ella- i la sotmetem als filtres del nostre sentit crític, perquè ens l’estimem.) Com Tocqueville feia amb la democràcia, a Man Repeller es qüestiona, es debat i s’arriba a conclusions enginyoses capaces de ser aquells pensaments als quals les seves lectores no havien aconseguit posar paraules.

Vaig començar a llegir Man Repeller poc després de la seva fundació, l’any 2009. No crec que Leandre Medine, la seva alma mater, iniciés aquest projecte amb l’ambició de ser una important entitat dins el sector com s’ha esdevingut en els últims anys, però estic segura que era conscient que estava cobrint un gap dins el món dels blogs de moda encara inexplorat i plenament necessari: el de les dones que es vesteixen per a elles mateixes i que no volen deixar de posar-se un vestit amb pantalons à la Dries Van Noten perquè és una combinació que s’escapa dels arquetips del que és atractiu.

Però el que em porta a referenciar aquesta capçalera no és la meva manifesta admiració, sinó un sentiment contradictori que, un cop més, ha agafat forma entre les línies d’una entrada feta per Medine. En un moment en què el high-end street pivota entorn el concepte de la comoditat i de la comercialització d’una manifesta voluntat de trencament amb tot alló concebut per ser portat només per dones, potser creiem que “vestim llibertat” quan ens estem negant a enfundar-nos en qualsevol peça de roba -sigui aquesta amb brodats i pinces o uns texans trencats amb unes Stan Smith- perquè n’hem estigamtitzat algunes en nom d’un moviment en pro del confort convertit en tendència de masses basada en una reglamentada estètica despreocupada.

Així doncs, he de sentir que estic traïnt els meus principis de dona que es vesteix per agradar-se i/o divertir-se amb la moda (passant probablement per sobre del que els acèrrims seguidors dels aparadors de Zara advoquen en els seus blogs o xarxes socials o del que les revistes de tendències de més tirada dicten en els seus suplements cada temporada) si m’adono que, després de mesos de patronatges amples i d’una relació de llarga durada amb els pràctics però altament aburrits “bàsics”, em trobo absorta davant d’una camisa de blonda o d’un body que, trencant l’esquema cromàtic “negre, gris vigoré, blanc”, em convida a provar tons més càlids com el granat que s’estén des de les mànigues fins el llaç que tanca l’escot? Crec que és així, acceptant la meva movilitat dins d’un espectre de gustos personals i d’un nombre més o menys ampli d’estils amb què m’identifico, com practico els valors de llibertat i la renúncia a quedar supeditada sota una sola tendència.

 

Sibil·la Losada

Interludis

Kendrick Lamar, un dels artistes de rap més reputats de l’actualitat i que compta amb el suport i les alabances constants tant de la crítica com dels seus incondicionals, responia sense dubtar massa que la peça que més li agrada de “To Pimp a Butterfly”, el seu últim i aclamadíssim treball, és “For Free? (Interlude)”. Com a acèrrima seguidora del de Compton, ja havia escoltat l’àlbum sencer diverses vegades i encara avui, quan l’escolto, m’agrada concedir-li tota l’atenció perquè cada vegada que el revisito hi acabo descobrint quelcom nou que m’ajuda entredre’l més. Si bé cada cançó constitueix una unitat temàtica que pot ser aïlladament gaudida, cal anar de principi a fi per connectar cada trama amb l’anterior i arribar a “Mortal Man”, el desenllaç, amb una sensació entre la ràbia continguda i les ànsies de llibertat. I doncs, com és que d’un esplèndid àlbum de 16 cançons, Lamar es queda amb l’interludi?

Crítiques a l’establisment amb reminiscències d’un passat marcat per l’esclavitut i les desigualtats que és més viu que mai en la societat de color dels Estats Units, clams a la cohesió entre bandes que, malgrat les diferències, busquen el mateix, i molta fe en un futur millor, on la brutalitat policial quedi enrere. Però “For Free? (Interlude)”  condensa tot això i més. Entre ritmes de jazz i funk, les impertinències, demandes i insults d’una dona cap a Lamar marquen el primer terç de la cançó. Després d’una breu pausa, el cantant pren embranzida i li deixa clar que tot té un preu, que s’ha acabat utilitzar-lo per treure’n profit i tractar-lo com un drap quan hom vol. “Trucaré a l’oncle Sam perquè t’estovi, no ets cap rei”. La relació entre la dona i Lamar és l’exemplificació de com Amèrica ha tractat sempre els negres i com, malgrat el pas del temps, segueix sent un problema sense resoldre. Si Lamar no vol passar per l’aro, el govern intervindrà.

Aquesta peça, en qualitat d’interludi, és una transició cap a un apoteòsic “King Kunta”, però és una de les cançons més significatives i on queda més palesa la fusió d’estils musicals i la càrrega simbòlica que caracteritzen “To Pimp a Butterfly”.

Partint de la idea que els interludis, que en principi són espais transitoris, avantsales d’unitats musicals més grans, poden ser obres de pes en elles mateixes, vaig decidir integrar el concepte a Weekly Interlude. No és un projecte ambiciós ni pretén adquirir el caràcter de portal de notícies o blog personal; m’agrada més concebre’l com una pausa setmanal on tractar àrees de l’actualitat, de fets del passat o reflexions pel futur.

Sibil·la Losada